FER ELS PRESSUPOSTOS: LA PREOCUPACIÓ D’AVUI

L’entorn econòmic del 2009 comença a fer-se visible en aquests dies d’elaboració dels pressupostos a les entitats.
Es reflexa l’increment de la demanda quantitativa i qualitativa i dels costos per fer-hi front. Moltes són les preguntes i les incerteses sobre els ingressos i al contrari, clares les despeses, segons la majoria de proveïdors dels CatSalut.

Amb criteri de prudència i tenint com a referents l’IPC i l’increment de la partida de concertació, que inclou un increment 0% per la MHDA, l’estimació general d’increment de la facturació es situaria pròxima, per sota, del 3%. Per fer front a increments de despeses que no seran inferiors en la partida de personal a l’IPC + 1 de creixement vegetatiu multifactorial, sense considerar les recurrències i increments a l’IPC de la resta de la despesa corrent. I no cal oblidar amortitzacions en el cas d’ampliacions o reposicions.

Tot sigui dit que les previsions eren molt pitjors a meitat d’exercici per l’evolució de l’IPC. El seu comportament final, a l’espera del desembre, permetria respirar millor, també, pel que fa al descens dels tipus d’interés. És molt preocupant, però la liquiditat de les entitats financeres per les necessitats del sector.

Les entitats immerses en inversions, finançades mitjançant plans d’empresa, consignen els ingressos previstos en aquests plans fent confiança a les garanties expressades pel Departament de Salut i el CatSalut. També, pel que fa a les clàusules a compte per pal·liar els efectes en els costos de l’aplicació dels acords laborals.

Malgrat tot tenim una plena consciència de que viurem un exercici difícil, que requerirà de complicitat, transparència i confiança entre les entitats gestores i el CatSalut perquè puguin prendre les mesures més oportunes entitat per entitat, d’acord amb la seva singularitat, per tal de mantenir l’activitat i la qualitat dels serveis, sense dèficit, utilitzant els inqüestionables instruments que la gestió empresarial, en mans dels professionals dels equips directius, i en la direcció que els seus òrgans de govern estableixin per complir amb el contracte o conveni amb el CatSalut.

El sistema català, basat en un model de gestió de la provisió, ha de poder demostrar un cop més el seu valor, a l’espera de les avui necessàries reformulacions per al futur, que s’han de concretar aviat perquè aquest model que defensem no sigui víctima de si mateix per immobilismes o regressions. La seva flexibilitat en les relacions amb l’Administració, la seva capacitat i autonomia en les relacions laborals, la capacitat d’acords entre els proveïdors molt implantada, sempre en l’orientació als resultats representen els valors de l’autonomia de gestió empresarial en l’acompliment d’un contracte o conveni.

L'espai dels gestors

Per sobre dels debats en relació a la sostenibilitat del sistema sanitari públic, no s’ha d’oblidar que és essencial que els seus pilars, és a dir, les organitzacions que presten els serveis als ciutadans, gaudeixin i apliquin mesures que facin possible el manteniment del nombre de malalts atesos en aquest exercici l’any 2009, sense cap reducció en la qualitat dels serveis clínics, i sense increments en la despesa.
‘Parlem aviat de la sosteniblitat micro’, demanen moltes veus del sector.

Què opina la majoria de responsables de la gestió de les entitats? On posem les prioritats a curt termini?

En primer lloc cal mantenir el volum d’ingressos sense perdre, per part de les tarifes, la repercussió de l’IPC en les mateixes com ha estat una constant en els darrers anys. Les entitats amb plans d’empresa o pactes previs anuals acordats amb el CatSalut, per raons diverses, han de tenir la certesa del compliment dels seus objectius d’ingressos per al proper exercici, o bé renegociar de forma possibilista els terminis dels mateixos i la incorporació al costos de la despesa financera, de trobar finançament.

Un element de certesa, que és necessari determinar i confirmar el més aviat possible, és el suport econòmic al cost de la implementació del VII Conveni Col·lectiu de la xarxa.

Contribuir a determinar una DMA de gestió, alternativa a la pressupostada, és també una necessitat que objectiva els veritables esforços en la gestió de la prescripció i per tant, de la despesa farmacèutica.

Què creu que pot aportar la majoria de gestors de les organitzacions?

Fidels al compromís de fer sostenibles les seves entitats i el model, i alhora, de complir amb un servei públic de qualitat, molts gestors creuen que l’autonomia de gestió basada en la confiança en la seva professionalitat i la dels seus equips esdevé essencial. Hi trobem moltes ganes de demostrar la capacitat dels òrgans de govern i dels seus equips directius.

Confien en les seves capacitats per innovar internament les seves organitzacions i per recuperar la confiança dels professionals i dels pacients.

Es precís, però, que els agents socials siguin responsables i capaços de sacrificar a curt termini una part del poder adquisitiu dels professionals en un context en el que poden créixer les llistes d’espera. No estan en perill els llocs de treball.

Són temps difícils en els que trobarem solucions d’ampli espectre els gestors confien en ells mateixos i en les seves organitzacions, en la cooperació i en les solucions locals, també en el compromís i en l’incentiu pactable amb el professional en relació als resultats i la productivitat, més enllà dels acords convenials. Volen continuar avançant per compartir i no per competir, i els avalen totes i cadascuna de les experiències que en tot Catalunya són avui evidents pel que fa a compartir professionals, serveis, compres, etc. Poden generar propostes de racionalització, especialment de l’atenció continuada en molts indrets, sense entrar en col·lisió amb la funció planificadora de l’autoritat sanitària. Pensen també que, en el marc del model vigent, la diversitat d’instruments de gestió és un valor en què cal invertir dins d’un sistema públic, mentre que la uniformitat devalua el model. Es troben oblidats fora del triangle relacional administració-ciutadans-professionals. Molts d’ells fan “mea-culpa” de molts errors comesos per poca proactivitat al posar en valor les coses fetes, en resposta a les iniciatives pròpies i a les fomentades des del Departament i del CatSalut. Tenen il·lusió i volen ser responsables i reconeguts.

Ens consta, per part del Departament i del CatSalut, la consideració que se’ls té. Ens consta també la preocupació i l’interès del CatSalut per trobar el necessari espai que reactivi el valor i el reconeixement dels gestors, perquè en el fons l’anomena’t “Model Sanitari Català” és un model de gestió.

RISCOS I CONFUSIONS DEL DEBAT SANITARI

La base de la sostenibilitat del nostre sistema sanitari radica en l’equilibri entre la població, les prestacions i el cost que el finançament a través dels impostos generals o finalistes i altres ingressos puguin suportar. És molt preocupant l’opinió incipient sobre la repercussió en la variable població de la immigració estrangera.

Una altra realitat, amb la que ningú s’ha de deixar temptar per la innocència, perquè tots en som responsables, és l’ampli desconeixement a nivell de la ciutadania del que és el nostre Sistema Nacional de Salut. ¿Com és possible que encara avui es pensi que el Sistema Nacional de Salut continua sent la Seguretat Social? Aquesta confusió porta també a un desconeixement sobre quins valors sustenten l’un i l’altre sistema i permeten les caduques concepcions dels termes públic i privat, lligant indissolublement una única concepció de lo públic a la pertinença a la “Seguretat Social”.

Molts cops resulta fàcil pensar, per tant, que en realitat tenim un sistema de Seguretat Social universalitzat. Sobretot si ens fixem en moltes de les normes imperants sobre drets i deures dels ciutadans, les exigències d’aquests i les rigideses i tutela de molts instruments i procediments amb què gestionem els centres sanitaris.

¿A qui pot afavorir mantenir aquesta confusió?