EL CONTROL DE LA GESTIÓ DELS SERVEIS SANITARIS DE FINANÇAMENT PÚBLIC

Una de les característiques de la provisió de serveis públics sanitaris a Catalunya és l’existència dels consorcis: Generalitat, Ajuntaments i en alguns casos entitats privades van configurar instruments de titularitat pública, que permetien l’aplicació de tècniques de gestió empresarial com alternativa a la gestió pressupostària.
Van permetre tirar endavant projectes públics fora del marc de l’Insalud transferit, minimitzant la gestió administrativa. Tot això, sense perdre en cap moment el control públic de la utilització dels recursos.
Terrassa i Vic són dos exemples. Van servir per a les reordenacions hospitalàries (el cas de Sabadell) en les quals es va arribar també a la fusió patrimonial.
Els consorcis van ser dotats amb els mateixos instruments que el sector concertat i amb una anatomia bàsica d’empresa: consell d’administració - direcció executiva -organització operativa laboral. Va permetre la incorporació desinteressada en els consells d’administració de personalitats locals provinents de diferents sectors de l’economia i de la societat acompanyant als representants de les administracions.
La partitura era la gestió pública dels serveis sanitaris maximitzant eficiència i identificació local. L’instrument va servir a aquesta partitura introduint la gestió empresarial als serveis de titularitat pública. Amb autonomia (que no independència) de gestió i de forma descentralitzada aquests ens públics donaven resposta a les necessitats d’atenció sanitària dels ciutadans mitjançant una relació contractual amb el Catsalut. Era un exercici pràctic i evident de separació entre la funció planificació, la funció compra de serveis i la funció provisió, en el marc de la titularitat pública.
Altrament, aquesta partitura canvia quan el legislador europeu, motivat pels acords d’equilibri pressupostari a la Unió Europea per evitar una centrifugació del dèficit dels Estats, regula l’obligatorietat de consolidar en els comptes de l’Estat tot tipus d’entitat participada per ell mateix. Recordem que la Generalitat és Estat.
Aquest fet col•loca sota el control directe de l’Administració econòmica els consorcis. Amb aquesta legitimitat, no qüestionable, el Govern, la intervenció general de l’Estat i la de la Generalitat duen a terme un seguit d’actuacions que posen en evidència que entre la finalitat perseguida de control i les fórmules d’aplicació conseqüents, els consorcis perden el seu valor de flexibilitat que les organitzacions sanitàries precisen, així com el d’activitat en l’execució de les decisions.
Ens trobem amb la paradoxa que buscant la gestió dels consorcis sigui el millor possible, les mateixes normes a complir ho poden limitar, d’acord com sigui requerit el seu acompliment.
Les normes generals d’aplicació sobre tot tipus de consorci no calen ser sotmeses a discussió ni qüestionades, però si que precisarien d’una singularitat en la seva aplicació al sector sanitari, atès que poden portar al contrari d’allò que es persegueix en la seva aplicació, i així ho hem fet notar als Departaments de Salut i Economia amb propostes concretes de solució a problemes concrets.
Per una banda, és del tot necessari que les actituds d’uns i d’altres en els obligats mecanismes de control no parteixin d’apriorismes de mala gestió ni de plantejaments defensius.
Per altra banda, si que cal fer notar que els mecanismes i els requeriments de control es reiteren amb un percentatge molt elevat coincident dels continguts: auditories de comptes trameses al Departament de Salut per a tots els proveïdors, fiscalització de la intervenció per a les entitats de titularitat pública, sindicatura de comptes també per aquests darrers i per allò que estableixi el seu pla d’actuacions, protectorat de fundacions en el cas d’aquestes, registre mercantil per a les entitats mercantils, registre del Departament d’Economia per a les mútues, etc.
L’interrogant que tothom planteja és si amb un sol procediment i una única finestreta tindríem prou, sense que ningú pensi o argumenti, com passa actualment alguna vegada, que darrera d’aquesta qüestió que plantegem se situa l’obscurantisme.
Tot el contrari, activitat, transparència i publicitat, sobre tot dels resultats que cada un dels proveïdors obté amb els recursos econòmics públics amb què es paguen els serveis, establint els incentius adients i les intervencions, si s’escau, en el cas de situacions crítiques.

SEMÀNTICA I TERCER SECTOR

Assistim diàriament a una progressiva desnaturalització de què signifiquen les paraules. Atribuïm aquests nous significats o significats esbiaixats que, ràpidament difosos i reiteradament utilitzats, ens portaran a una neoalfabetització funcional. Són molt els casos que podem posar com exemple. Alguns paradigmàtics com la privatització per gestió aliena a l’ICS, finançament dels proveïdors per la contraprestació d’uns serveis regulada per conveni o contracte, la seguretat social per sistema nacional de salut, etc.

Darrerament això és dóna amb la concepció del tercer sector. Es presenta aquests en el marc del voluntarisme, la beneficència i la iniciativa social orientada al desprotegit quan l’Estat o el mercat no li donen protecció. Les ONG són el paradigma. Aquestes iniciatives reivindicant justament l’ajuda governamental. S’orienten també a la prestació de serveis públics, si s’escau. A Catalunya aquesta concepció, vàlida segurament a d’altres comunitats de l’Estat pot resulta restrictiva.

El tercer sector, que es defineix per exclusió, és tot aquella iniciativa que no és ni pública, ni té finalitat lucrativa. Fent gestió privada s’han definit camins complementaris a l’economia de mercat i al paper de l’Estat a Catalunya.

El tercer sector català té una trajectòria secular. Les nostres ONG’s precursores que han sobreviscut als temps, com les fundacions privades, les caixes d’estalvi, les mutualitats, les ordes religioses, l’ONCE, les cooperatives i tot el món associatiu són també tercer sector. Han estat iniciatives que van portar afegida la seva capitalització privada, amb quotes, donacions, aportacions, dipòsits i moltes altres fórmules complementades en moments concrets per ajudes públiques. Han crescut i s’han mantingut gràcies a la seva professionalització i a la seva gestió orientada alhora a la finalitat i al manteniment del patrimoni destinat a la mateixa. El tercer sector és per a tots els analistes i estudiosos un sector altament heterogeni. No el podem identificar únicament per la part de un tot.

METGES, CONSELL DE LA PROFESSIÓ I CONVENI

Amb independència del context econòmic general de recessió i de la situació carencial del mercat de professionals sanitaris, la negociació del proper Conveni de la Xarxa Sanitària d’Utilització Pública esdevé preocupant amb la possible absència de representants de Metges de Catalunya per raons de representativitat.

Aquesta situació ens ha induït al llarg dels darrers dies a varies reflexions:

• L’actual marc legal de representativitat per la negociació col•lectiva no s’ajusta a la realitat qualitativa del personal sanitari i té com a conseqüència una representació proporcional al nombre de treballadors adscrits a cada col•legi electoral. Aquesta realitat no sembla modificable.

• El sindicalisme de classe no obté els resultats en els col•legis electorals corresponents als professionals mèdics que li permetin sostenir que també representa suficientment als metges.

• El sindicalisme corporatiu troba en aquesta realitat l’argument reivindicatiu d’un conveni propi o “franja”, no sostenible jurídicament per un acord sectorial.

• L’evolució dels Convenis Col•lectius ha portat a aquests acords de mínims a instruments reguladors de màxims, concretant i generalitzant en ells gran part de les polítiques de recursos humans de cada organització. Les organitzacions empresarials han cedit posicions a canvi de garantir el finançament del cost en la seva aplicació per part del comprador de serveis. La negociació col•lectiva ha perdut un element clau que és el repartiment de l’excedent consolidat amb els treballadors i/o la repercussió en cost quan aquest és insuficient.

• Com molt bé es va puntualitzar en la última Junta Directiva, el sindicalisme de classe neix de la Revolució Industrial, mentre que el sindicalisme corporatiu és una sortida del gremialisme anterior, que no va trobar la resposta adequada mitjançant els col•legis professionals en aspectes lligats a l’exercici per compte d’altres. Realitats de difícil convivència, però no per ser antagòniques.

• El conveni col•lectiu li demanem des dels sindicats corporatius i des de les organitzacions empresarials coses que no pot resoldre, donat que els primers responen a concepció gremialista, és a dir, professió.

• Existeixen diferències entre els temes laborals i els professionals? Caldria fer distinció, i esperar del conveni col•lectiu únicament allò que pugui donar resposta.

• El Consell de la Professió Mèdica pretenia que tot allò que feia referència als aspectes professionals fos l’espai en el què trobar la solució als temes professionals, no als laborals, amb la presència representativa de tots els metges provinents del sindicalisme, la gestió, la professió, l’acadèmia i l’Administració. Hores d’ara, no hem aconseguit avançar suficientment a causa del segrest al que la seva sindicalització l’ha sotmès, al servei de l’interés del “status quo” que genera la reivindicació del conveni propi o “franja”, utilitzant en algun cas l’amenaça d’alterar la pau social. Aquest darrer fet genera una resposta altament sensible de l’Administració com a responsable polític d’un servei públic a garantir.

• Qüestions laborals pròpies de l’Institut Català de la Salut han presidit des de la iniciativa sindical corporativa, els debats en el sí del Consell de la Professió contribuint a generar més confusió.

• L’experiència ens demostra que la utilització del Consell de la Professió com a taula negociadora substitutiva del conveni aporta els mateixos resultats que fan de la negociació col•lectiva un instrument poc vàlid per allò que no són els aspectes laborals, perquè un conveni col•lectiu és el contracte laboral comú a tots els treballadors del sector, i no pot substituir el pacte professional.

• Es produeix una desvirtuació de la representació mèdica decantant el real protagonisme a la representativitat sindical corporativa, que és una de les legítimes visions de la professió.

• Prima el debat sobre els instruments per acordar, en lloc de contingut de materials concrets, perquè dels instruments o taules se’n deriven els “status quo” de representativitats.

• Tenim dos instruments, el consell i la taula del conveni. Hem de ser conscients també que són per tocar partitures diferents.


• El tercer instrument, poc visible però existent i en molts casos actiu, és l’espai de cada entitat, que és transcendència en la modificació dels “status quo” de representativitats de consells o taules de conveni sectorials actuals.

• Existeix un espai en les organitzacions prestadores de serveis sanitaris i les seves singulars realitats per resoldre els temes professionals, tal com en aquestes es manifesten? Ha arribat segurament el moment de donar valor allò que podem fer a cada organització i en el context de la seva realitat, fent palès l’atribut de l’autonomia de gestió.

Properament reflexionarem sobre l’infermeria.