EL CONTROL DE LA GESTIÓ DELS SERVEIS SANITARIS DE FINANÇAMENT PÚBLIC

Una de les característiques de la provisió de serveis públics sanitaris a Catalunya és l’existència dels consorcis: Generalitat, Ajuntaments i en alguns casos entitats privades van configurar instruments de titularitat pública, que permetien l’aplicació de tècniques de gestió empresarial com alternativa a la gestió pressupostària.
Van permetre tirar endavant projectes públics fora del marc de l’Insalud transferit, minimitzant la gestió administrativa. Tot això, sense perdre en cap moment el control públic de la utilització dels recursos.
Terrassa i Vic són dos exemples. Van servir per a les reordenacions hospitalàries (el cas de Sabadell) en les quals es va arribar també a la fusió patrimonial.
Els consorcis van ser dotats amb els mateixos instruments que el sector concertat i amb una anatomia bàsica d’empresa: consell d’administració - direcció executiva -organització operativa laboral. Va permetre la incorporació desinteressada en els consells d’administració de personalitats locals provinents de diferents sectors de l’economia i de la societat acompanyant als representants de les administracions.
La partitura era la gestió pública dels serveis sanitaris maximitzant eficiència i identificació local. L’instrument va servir a aquesta partitura introduint la gestió empresarial als serveis de titularitat pública. Amb autonomia (que no independència) de gestió i de forma descentralitzada aquests ens públics donaven resposta a les necessitats d’atenció sanitària dels ciutadans mitjançant una relació contractual amb el Catsalut. Era un exercici pràctic i evident de separació entre la funció planificació, la funció compra de serveis i la funció provisió, en el marc de la titularitat pública.
Altrament, aquesta partitura canvia quan el legislador europeu, motivat pels acords d’equilibri pressupostari a la Unió Europea per evitar una centrifugació del dèficit dels Estats, regula l’obligatorietat de consolidar en els comptes de l’Estat tot tipus d’entitat participada per ell mateix. Recordem que la Generalitat és Estat.
Aquest fet col•loca sota el control directe de l’Administració econòmica els consorcis. Amb aquesta legitimitat, no qüestionable, el Govern, la intervenció general de l’Estat i la de la Generalitat duen a terme un seguit d’actuacions que posen en evidència que entre la finalitat perseguida de control i les fórmules d’aplicació conseqüents, els consorcis perden el seu valor de flexibilitat que les organitzacions sanitàries precisen, així com el d’activitat en l’execució de les decisions.
Ens trobem amb la paradoxa que buscant la gestió dels consorcis sigui el millor possible, les mateixes normes a complir ho poden limitar, d’acord com sigui requerit el seu acompliment.
Les normes generals d’aplicació sobre tot tipus de consorci no calen ser sotmeses a discussió ni qüestionades, però si que precisarien d’una singularitat en la seva aplicació al sector sanitari, atès que poden portar al contrari d’allò que es persegueix en la seva aplicació, i així ho hem fet notar als Departaments de Salut i Economia amb propostes concretes de solució a problemes concrets.
Per una banda, és del tot necessari que les actituds d’uns i d’altres en els obligats mecanismes de control no parteixin d’apriorismes de mala gestió ni de plantejaments defensius.
Per altra banda, si que cal fer notar que els mecanismes i els requeriments de control es reiteren amb un percentatge molt elevat coincident dels continguts: auditories de comptes trameses al Departament de Salut per a tots els proveïdors, fiscalització de la intervenció per a les entitats de titularitat pública, sindicatura de comptes també per aquests darrers i per allò que estableixi el seu pla d’actuacions, protectorat de fundacions en el cas d’aquestes, registre mercantil per a les entitats mercantils, registre del Departament d’Economia per a les mútues, etc.
L’interrogant que tothom planteja és si amb un sol procediment i una única finestreta tindríem prou, sense que ningú pensi o argumenti, com passa actualment alguna vegada, que darrera d’aquesta qüestió que plantegem se situa l’obscurantisme.
Tot el contrari, activitat, transparència i publicitat, sobre tot dels resultats que cada un dels proveïdors obté amb els recursos econòmics públics amb què es paguen els serveis, establint els incentius adients i les intervencions, si s’escau, en el cas de situacions crítiques.