Una de les característiques de la provisió de serveis públics sanitaris a Catalunya és l’existència dels consorcis: Generalitat, Ajuntaments i en alguns casos entitats privades van configurar instruments de titularitat pública, que permetien l’aplicació de tècniques de gestió empresarial com alternativa a la gestió pressupostària.
Van permetre tirar endavant projectes públics fora del marc de l’Insalud transferit, minimitzant la gestió administrativa. Tot això, sense perdre en cap moment el control públic de la utilització dels recursos.
Terrassa i Vic són dos exemples. Van servir per a les reordenacions hospitalàries (el cas de Sabadell) en les quals es va arribar també a la fusió patrimonial.
Els consorcis van ser dotats amb els mateixos instruments que el sector concertat i amb una anatomia bàsica d’empresa: consell d’administració - direcció executiva -organització operativa laboral. Va permetre la incorporació desinteressada en els consells d’administració de personalitats locals provinents de diferents sectors de l’economia i de la societat acompanyant als representants de les administracions.
La partitura era la gestió pública dels serveis sanitaris maximitzant eficiència i identificació local. L’instrument va servir a aquesta partitura introduint la gestió empresarial als serveis de titularitat pública. Amb autonomia (que no independència) de gestió i de forma descentralitzada aquests ens públics donaven resposta a les necessitats d’atenció sanitària dels ciutadans mitjançant una relació contractual amb el Catsalut. Era un exercici pràctic i evident de separació entre la funció planificació, la funció compra de serveis i la funció provisió, en el marc de la titularitat pública.
Altrament, aquesta partitura canvia quan el legislador europeu, motivat pels acords d’equilibri pressupostari a la Unió Europea per evitar una centrifugació del dèficit dels Estats, regula l’obligatorietat de consolidar en els comptes de l’Estat tot tipus d’entitat participada per ell mateix. Recordem que la Generalitat és Estat.
Aquest fet col•loca sota el control directe de l’Administració econòmica els consorcis. Amb aquesta legitimitat, no qüestionable, el Govern, la intervenció general de l’Estat i la de la Generalitat duen a terme un seguit d’actuacions que posen en evidència que entre la finalitat perseguida de control i les fórmules d’aplicació conseqüents, els consorcis perden el seu valor de flexibilitat que les organitzacions sanitàries precisen, així com el d’activitat en l’execució de les decisions.
Ens trobem amb la paradoxa que buscant la gestió dels consorcis sigui el millor possible, les mateixes normes a complir ho poden limitar, d’acord com sigui requerit el seu acompliment.
Les normes generals d’aplicació sobre tot tipus de consorci no calen ser sotmeses a discussió ni qüestionades, però si que precisarien d’una singularitat en la seva aplicació al sector sanitari, atès que poden portar al contrari d’allò que es persegueix en la seva aplicació, i així ho hem fet notar als Departaments de Salut i Economia amb propostes concretes de solució a problemes concrets.
Per una banda, és del tot necessari que les actituds d’uns i d’altres en els obligats mecanismes de control no parteixin d’apriorismes de mala gestió ni de plantejaments defensius.
Per altra banda, si que cal fer notar que els mecanismes i els requeriments de control es reiteren amb un percentatge molt elevat coincident dels continguts: auditories de comptes trameses al Departament de Salut per a tots els proveïdors, fiscalització de la intervenció per a les entitats de titularitat pública, sindicatura de comptes també per aquests darrers i per allò que estableixi el seu pla d’actuacions, protectorat de fundacions en el cas d’aquestes, registre mercantil per a les entitats mercantils, registre del Departament d’Economia per a les mútues, etc.
L’interrogant que tothom planteja és si amb un sol procediment i una única finestreta tindríem prou, sense que ningú pensi o argumenti, com passa actualment alguna vegada, que darrera d’aquesta qüestió que plantegem se situa l’obscurantisme.
Tot el contrari, activitat, transparència i publicitat, sobre tot dels resultats que cada un dels proveïdors obté amb els recursos econòmics públics amb què es paguen els serveis, establint els incentius adients i les intervencions, si s’escau, en el cas de situacions crítiques.
dimecres, 1 d’abril del 2009
dimarts, 24 de febrer del 2009
SEMÀNTICA I TERCER SECTOR
Assistim diàriament a una progressiva desnaturalització de què signifiquen les paraules. Atribuïm aquests nous significats o significats esbiaixats que, ràpidament difosos i reiteradament utilitzats, ens portaran a una neoalfabetització funcional. Són molt els casos que podem posar com exemple. Alguns paradigmàtics com la privatització per gestió aliena a l’ICS, finançament dels proveïdors per la contraprestació d’uns serveis regulada per conveni o contracte, la seguretat social per sistema nacional de salut, etc.
Darrerament això és dóna amb la concepció del tercer sector. Es presenta aquests en el marc del voluntarisme, la beneficència i la iniciativa social orientada al desprotegit quan l’Estat o el mercat no li donen protecció. Les ONG són el paradigma. Aquestes iniciatives reivindicant justament l’ajuda governamental. S’orienten també a la prestació de serveis públics, si s’escau. A Catalunya aquesta concepció, vàlida segurament a d’altres comunitats de l’Estat pot resulta restrictiva.
El tercer sector, que es defineix per exclusió, és tot aquella iniciativa que no és ni pública, ni té finalitat lucrativa. Fent gestió privada s’han definit camins complementaris a l’economia de mercat i al paper de l’Estat a Catalunya.
El tercer sector català té una trajectòria secular. Les nostres ONG’s precursores que han sobreviscut als temps, com les fundacions privades, les caixes d’estalvi, les mutualitats, les ordes religioses, l’ONCE, les cooperatives i tot el món associatiu són també tercer sector. Han estat iniciatives que van portar afegida la seva capitalització privada, amb quotes, donacions, aportacions, dipòsits i moltes altres fórmules complementades en moments concrets per ajudes públiques. Han crescut i s’han mantingut gràcies a la seva professionalització i a la seva gestió orientada alhora a la finalitat i al manteniment del patrimoni destinat a la mateixa. El tercer sector és per a tots els analistes i estudiosos un sector altament heterogeni. No el podem identificar únicament per la part de un tot.
Darrerament això és dóna amb la concepció del tercer sector. Es presenta aquests en el marc del voluntarisme, la beneficència i la iniciativa social orientada al desprotegit quan l’Estat o el mercat no li donen protecció. Les ONG són el paradigma. Aquestes iniciatives reivindicant justament l’ajuda governamental. S’orienten també a la prestació de serveis públics, si s’escau. A Catalunya aquesta concepció, vàlida segurament a d’altres comunitats de l’Estat pot resulta restrictiva.
El tercer sector, que es defineix per exclusió, és tot aquella iniciativa que no és ni pública, ni té finalitat lucrativa. Fent gestió privada s’han definit camins complementaris a l’economia de mercat i al paper de l’Estat a Catalunya.
El tercer sector català té una trajectòria secular. Les nostres ONG’s precursores que han sobreviscut als temps, com les fundacions privades, les caixes d’estalvi, les mutualitats, les ordes religioses, l’ONCE, les cooperatives i tot el món associatiu són també tercer sector. Han estat iniciatives que van portar afegida la seva capitalització privada, amb quotes, donacions, aportacions, dipòsits i moltes altres fórmules complementades en moments concrets per ajudes públiques. Han crescut i s’han mantingut gràcies a la seva professionalització i a la seva gestió orientada alhora a la finalitat i al manteniment del patrimoni destinat a la mateixa. El tercer sector és per a tots els analistes i estudiosos un sector altament heterogeni. No el podem identificar únicament per la part de un tot.
dimecres, 4 de febrer del 2009
METGES, CONSELL DE LA PROFESSIÓ I CONVENI
Amb independència del context econòmic general de recessió i de la situació carencial del mercat de professionals sanitaris, la negociació del proper Conveni de la Xarxa Sanitària d’Utilització Pública esdevé preocupant amb la possible absència de representants de Metges de Catalunya per raons de representativitat.
Aquesta situació ens ha induït al llarg dels darrers dies a varies reflexions:
• L’actual marc legal de representativitat per la negociació col•lectiva no s’ajusta a la realitat qualitativa del personal sanitari i té com a conseqüència una representació proporcional al nombre de treballadors adscrits a cada col•legi electoral. Aquesta realitat no sembla modificable.
• El sindicalisme de classe no obté els resultats en els col•legis electorals corresponents als professionals mèdics que li permetin sostenir que també representa suficientment als metges.
• El sindicalisme corporatiu troba en aquesta realitat l’argument reivindicatiu d’un conveni propi o “franja”, no sostenible jurídicament per un acord sectorial.
• L’evolució dels Convenis Col•lectius ha portat a aquests acords de mínims a instruments reguladors de màxims, concretant i generalitzant en ells gran part de les polítiques de recursos humans de cada organització. Les organitzacions empresarials han cedit posicions a canvi de garantir el finançament del cost en la seva aplicació per part del comprador de serveis. La negociació col•lectiva ha perdut un element clau que és el repartiment de l’excedent consolidat amb els treballadors i/o la repercussió en cost quan aquest és insuficient.
• Com molt bé es va puntualitzar en la última Junta Directiva, el sindicalisme de classe neix de la Revolució Industrial, mentre que el sindicalisme corporatiu és una sortida del gremialisme anterior, que no va trobar la resposta adequada mitjançant els col•legis professionals en aspectes lligats a l’exercici per compte d’altres. Realitats de difícil convivència, però no per ser antagòniques.
• El conveni col•lectiu li demanem des dels sindicats corporatius i des de les organitzacions empresarials coses que no pot resoldre, donat que els primers responen a concepció gremialista, és a dir, professió.
• Existeixen diferències entre els temes laborals i els professionals? Caldria fer distinció, i esperar del conveni col•lectiu únicament allò que pugui donar resposta.
• El Consell de la Professió Mèdica pretenia que tot allò que feia referència als aspectes professionals fos l’espai en el què trobar la solució als temes professionals, no als laborals, amb la presència representativa de tots els metges provinents del sindicalisme, la gestió, la professió, l’acadèmia i l’Administració. Hores d’ara, no hem aconseguit avançar suficientment a causa del segrest al que la seva sindicalització l’ha sotmès, al servei de l’interés del “status quo” que genera la reivindicació del conveni propi o “franja”, utilitzant en algun cas l’amenaça d’alterar la pau social. Aquest darrer fet genera una resposta altament sensible de l’Administració com a responsable polític d’un servei públic a garantir.
• Qüestions laborals pròpies de l’Institut Català de la Salut han presidit des de la iniciativa sindical corporativa, els debats en el sí del Consell de la Professió contribuint a generar més confusió.
• L’experiència ens demostra que la utilització del Consell de la Professió com a taula negociadora substitutiva del conveni aporta els mateixos resultats que fan de la negociació col•lectiva un instrument poc vàlid per allò que no són els aspectes laborals, perquè un conveni col•lectiu és el contracte laboral comú a tots els treballadors del sector, i no pot substituir el pacte professional.
• Es produeix una desvirtuació de la representació mèdica decantant el real protagonisme a la representativitat sindical corporativa, que és una de les legítimes visions de la professió.
• Prima el debat sobre els instruments per acordar, en lloc de contingut de materials concrets, perquè dels instruments o taules se’n deriven els “status quo” de representativitats.
• Tenim dos instruments, el consell i la taula del conveni. Hem de ser conscients també que són per tocar partitures diferents.
• El tercer instrument, poc visible però existent i en molts casos actiu, és l’espai de cada entitat, que és transcendència en la modificació dels “status quo” de representativitats de consells o taules de conveni sectorials actuals.
• Existeix un espai en les organitzacions prestadores de serveis sanitaris i les seves singulars realitats per resoldre els temes professionals, tal com en aquestes es manifesten? Ha arribat segurament el moment de donar valor allò que podem fer a cada organització i en el context de la seva realitat, fent palès l’atribut de l’autonomia de gestió.
Properament reflexionarem sobre l’infermeria.
Aquesta situació ens ha induït al llarg dels darrers dies a varies reflexions:
• L’actual marc legal de representativitat per la negociació col•lectiva no s’ajusta a la realitat qualitativa del personal sanitari i té com a conseqüència una representació proporcional al nombre de treballadors adscrits a cada col•legi electoral. Aquesta realitat no sembla modificable.
• El sindicalisme de classe no obté els resultats en els col•legis electorals corresponents als professionals mèdics que li permetin sostenir que també representa suficientment als metges.
• El sindicalisme corporatiu troba en aquesta realitat l’argument reivindicatiu d’un conveni propi o “franja”, no sostenible jurídicament per un acord sectorial.
• L’evolució dels Convenis Col•lectius ha portat a aquests acords de mínims a instruments reguladors de màxims, concretant i generalitzant en ells gran part de les polítiques de recursos humans de cada organització. Les organitzacions empresarials han cedit posicions a canvi de garantir el finançament del cost en la seva aplicació per part del comprador de serveis. La negociació col•lectiva ha perdut un element clau que és el repartiment de l’excedent consolidat amb els treballadors i/o la repercussió en cost quan aquest és insuficient.
• Com molt bé es va puntualitzar en la última Junta Directiva, el sindicalisme de classe neix de la Revolució Industrial, mentre que el sindicalisme corporatiu és una sortida del gremialisme anterior, que no va trobar la resposta adequada mitjançant els col•legis professionals en aspectes lligats a l’exercici per compte d’altres. Realitats de difícil convivència, però no per ser antagòniques.
• El conveni col•lectiu li demanem des dels sindicats corporatius i des de les organitzacions empresarials coses que no pot resoldre, donat que els primers responen a concepció gremialista, és a dir, professió.
• Existeixen diferències entre els temes laborals i els professionals? Caldria fer distinció, i esperar del conveni col•lectiu únicament allò que pugui donar resposta.
• El Consell de la Professió Mèdica pretenia que tot allò que feia referència als aspectes professionals fos l’espai en el què trobar la solució als temes professionals, no als laborals, amb la presència representativa de tots els metges provinents del sindicalisme, la gestió, la professió, l’acadèmia i l’Administració. Hores d’ara, no hem aconseguit avançar suficientment a causa del segrest al que la seva sindicalització l’ha sotmès, al servei de l’interés del “status quo” que genera la reivindicació del conveni propi o “franja”, utilitzant en algun cas l’amenaça d’alterar la pau social. Aquest darrer fet genera una resposta altament sensible de l’Administració com a responsable polític d’un servei públic a garantir.
• Qüestions laborals pròpies de l’Institut Català de la Salut han presidit des de la iniciativa sindical corporativa, els debats en el sí del Consell de la Professió contribuint a generar més confusió.
• L’experiència ens demostra que la utilització del Consell de la Professió com a taula negociadora substitutiva del conveni aporta els mateixos resultats que fan de la negociació col•lectiva un instrument poc vàlid per allò que no són els aspectes laborals, perquè un conveni col•lectiu és el contracte laboral comú a tots els treballadors del sector, i no pot substituir el pacte professional.
• Es produeix una desvirtuació de la representació mèdica decantant el real protagonisme a la representativitat sindical corporativa, que és una de les legítimes visions de la professió.
• Prima el debat sobre els instruments per acordar, en lloc de contingut de materials concrets, perquè dels instruments o taules se’n deriven els “status quo” de representativitats.
• Tenim dos instruments, el consell i la taula del conveni. Hem de ser conscients també que són per tocar partitures diferents.
• El tercer instrument, poc visible però existent i en molts casos actiu, és l’espai de cada entitat, que és transcendència en la modificació dels “status quo” de representativitats de consells o taules de conveni sectorials actuals.
• Existeix un espai en les organitzacions prestadores de serveis sanitaris i les seves singulars realitats per resoldre els temes professionals, tal com en aquestes es manifesten? Ha arribat segurament el moment de donar valor allò que podem fer a cada organització i en el context de la seva realitat, fent palès l’atribut de l’autonomia de gestió.
Properament reflexionarem sobre l’infermeria.
dijous, 18 de desembre del 2008
FER ELS PRESSUPOSTOS: LA PREOCUPACIÓ D’AVUI
L’entorn econòmic del 2009 comença a fer-se visible en aquests dies d’elaboració dels pressupostos a les entitats.
Es reflexa l’increment de la demanda quantitativa i qualitativa i dels costos per fer-hi front. Moltes són les preguntes i les incerteses sobre els ingressos i al contrari, clares les despeses, segons la majoria de proveïdors dels CatSalut.
Amb criteri de prudència i tenint com a referents l’IPC i l’increment de la partida de concertació, que inclou un increment 0% per la MHDA, l’estimació general d’increment de la facturació es situaria pròxima, per sota, del 3%. Per fer front a increments de despeses que no seran inferiors en la partida de personal a l’IPC + 1 de creixement vegetatiu multifactorial, sense considerar les recurrències i increments a l’IPC de la resta de la despesa corrent. I no cal oblidar amortitzacions en el cas d’ampliacions o reposicions.
Tot sigui dit que les previsions eren molt pitjors a meitat d’exercici per l’evolució de l’IPC. El seu comportament final, a l’espera del desembre, permetria respirar millor, també, pel que fa al descens dels tipus d’interés. És molt preocupant, però la liquiditat de les entitats financeres per les necessitats del sector.
Les entitats immerses en inversions, finançades mitjançant plans d’empresa, consignen els ingressos previstos en aquests plans fent confiança a les garanties expressades pel Departament de Salut i el CatSalut. També, pel que fa a les clàusules a compte per pal·liar els efectes en els costos de l’aplicació dels acords laborals.
Malgrat tot tenim una plena consciència de que viurem un exercici difícil, que requerirà de complicitat, transparència i confiança entre les entitats gestores i el CatSalut perquè puguin prendre les mesures més oportunes entitat per entitat, d’acord amb la seva singularitat, per tal de mantenir l’activitat i la qualitat dels serveis, sense dèficit, utilitzant els inqüestionables instruments que la gestió empresarial, en mans dels professionals dels equips directius, i en la direcció que els seus òrgans de govern estableixin per complir amb el contracte o conveni amb el CatSalut.
El sistema català, basat en un model de gestió de la provisió, ha de poder demostrar un cop més el seu valor, a l’espera de les avui necessàries reformulacions per al futur, que s’han de concretar aviat perquè aquest model que defensem no sigui víctima de si mateix per immobilismes o regressions. La seva flexibilitat en les relacions amb l’Administració, la seva capacitat i autonomia en les relacions laborals, la capacitat d’acords entre els proveïdors molt implantada, sempre en l’orientació als resultats representen els valors de l’autonomia de gestió empresarial en l’acompliment d’un contracte o conveni.
Es reflexa l’increment de la demanda quantitativa i qualitativa i dels costos per fer-hi front. Moltes són les preguntes i les incerteses sobre els ingressos i al contrari, clares les despeses, segons la majoria de proveïdors dels CatSalut.
Amb criteri de prudència i tenint com a referents l’IPC i l’increment de la partida de concertació, que inclou un increment 0% per la MHDA, l’estimació general d’increment de la facturació es situaria pròxima, per sota, del 3%. Per fer front a increments de despeses que no seran inferiors en la partida de personal a l’IPC + 1 de creixement vegetatiu multifactorial, sense considerar les recurrències i increments a l’IPC de la resta de la despesa corrent. I no cal oblidar amortitzacions en el cas d’ampliacions o reposicions.
Tot sigui dit que les previsions eren molt pitjors a meitat d’exercici per l’evolució de l’IPC. El seu comportament final, a l’espera del desembre, permetria respirar millor, també, pel que fa al descens dels tipus d’interés. És molt preocupant, però la liquiditat de les entitats financeres per les necessitats del sector.
Les entitats immerses en inversions, finançades mitjançant plans d’empresa, consignen els ingressos previstos en aquests plans fent confiança a les garanties expressades pel Departament de Salut i el CatSalut. També, pel que fa a les clàusules a compte per pal·liar els efectes en els costos de l’aplicació dels acords laborals.
Malgrat tot tenim una plena consciència de que viurem un exercici difícil, que requerirà de complicitat, transparència i confiança entre les entitats gestores i el CatSalut perquè puguin prendre les mesures més oportunes entitat per entitat, d’acord amb la seva singularitat, per tal de mantenir l’activitat i la qualitat dels serveis, sense dèficit, utilitzant els inqüestionables instruments que la gestió empresarial, en mans dels professionals dels equips directius, i en la direcció que els seus òrgans de govern estableixin per complir amb el contracte o conveni amb el CatSalut.
El sistema català, basat en un model de gestió de la provisió, ha de poder demostrar un cop més el seu valor, a l’espera de les avui necessàries reformulacions per al futur, que s’han de concretar aviat perquè aquest model que defensem no sigui víctima de si mateix per immobilismes o regressions. La seva flexibilitat en les relacions amb l’Administració, la seva capacitat i autonomia en les relacions laborals, la capacitat d’acords entre els proveïdors molt implantada, sempre en l’orientació als resultats representen els valors de l’autonomia de gestió empresarial en l’acompliment d’un contracte o conveni.
dilluns, 24 de novembre del 2008
L'espai dels gestors
Per sobre dels debats en relació a la sostenibilitat del sistema sanitari públic, no s’ha d’oblidar que és essencial que els seus pilars, és a dir, les organitzacions que presten els serveis als ciutadans, gaudeixin i apliquin mesures que facin possible el manteniment del nombre de malalts atesos en aquest exercici l’any 2009, sense cap reducció en la qualitat dels serveis clínics, i sense increments en la despesa.
‘Parlem aviat de la sosteniblitat micro’, demanen moltes veus del sector.
Què opina la majoria de responsables de la gestió de les entitats? On posem les prioritats a curt termini?
En primer lloc cal mantenir el volum d’ingressos sense perdre, per part de les tarifes, la repercussió de l’IPC en les mateixes com ha estat una constant en els darrers anys. Les entitats amb plans d’empresa o pactes previs anuals acordats amb el CatSalut, per raons diverses, han de tenir la certesa del compliment dels seus objectius d’ingressos per al proper exercici, o bé renegociar de forma possibilista els terminis dels mateixos i la incorporació al costos de la despesa financera, de trobar finançament.
Un element de certesa, que és necessari determinar i confirmar el més aviat possible, és el suport econòmic al cost de la implementació del VII Conveni Col·lectiu de la xarxa.
Contribuir a determinar una DMA de gestió, alternativa a la pressupostada, és també una necessitat que objectiva els veritables esforços en la gestió de la prescripció i per tant, de la despesa farmacèutica.
Què creu que pot aportar la majoria de gestors de les organitzacions?
Fidels al compromís de fer sostenibles les seves entitats i el model, i alhora, de complir amb un servei públic de qualitat, molts gestors creuen que l’autonomia de gestió basada en la confiança en la seva professionalitat i la dels seus equips esdevé essencial. Hi trobem moltes ganes de demostrar la capacitat dels òrgans de govern i dels seus equips directius.
Confien en les seves capacitats per innovar internament les seves organitzacions i per recuperar la confiança dels professionals i dels pacients.
Es precís, però, que els agents socials siguin responsables i capaços de sacrificar a curt termini una part del poder adquisitiu dels professionals en un context en el que poden créixer les llistes d’espera. No estan en perill els llocs de treball.
Són temps difícils en els que trobarem solucions d’ampli espectre els gestors confien en ells mateixos i en les seves organitzacions, en la cooperació i en les solucions locals, també en el compromís i en l’incentiu pactable amb el professional en relació als resultats i la productivitat, més enllà dels acords convenials. Volen continuar avançant per compartir i no per competir, i els avalen totes i cadascuna de les experiències que en tot Catalunya són avui evidents pel que fa a compartir professionals, serveis, compres, etc. Poden generar propostes de racionalització, especialment de l’atenció continuada en molts indrets, sense entrar en col·lisió amb la funció planificadora de l’autoritat sanitària. Pensen també que, en el marc del model vigent, la diversitat d’instruments de gestió és un valor en què cal invertir dins d’un sistema públic, mentre que la uniformitat devalua el model. Es troben oblidats fora del triangle relacional administració-ciutadans-professionals. Molts d’ells fan “mea-culpa” de molts errors comesos per poca proactivitat al posar en valor les coses fetes, en resposta a les iniciatives pròpies i a les fomentades des del Departament i del CatSalut. Tenen il·lusió i volen ser responsables i reconeguts.
Ens consta, per part del Departament i del CatSalut, la consideració que se’ls té. Ens consta també la preocupació i l’interès del CatSalut per trobar el necessari espai que reactivi el valor i el reconeixement dels gestors, perquè en el fons l’anomena’t “Model Sanitari Català” és un model de gestió.
‘Parlem aviat de la sosteniblitat micro’, demanen moltes veus del sector.
Què opina la majoria de responsables de la gestió de les entitats? On posem les prioritats a curt termini?
En primer lloc cal mantenir el volum d’ingressos sense perdre, per part de les tarifes, la repercussió de l’IPC en les mateixes com ha estat una constant en els darrers anys. Les entitats amb plans d’empresa o pactes previs anuals acordats amb el CatSalut, per raons diverses, han de tenir la certesa del compliment dels seus objectius d’ingressos per al proper exercici, o bé renegociar de forma possibilista els terminis dels mateixos i la incorporació al costos de la despesa financera, de trobar finançament.
Un element de certesa, que és necessari determinar i confirmar el més aviat possible, és el suport econòmic al cost de la implementació del VII Conveni Col·lectiu de la xarxa.
Contribuir a determinar una DMA de gestió, alternativa a la pressupostada, és també una necessitat que objectiva els veritables esforços en la gestió de la prescripció i per tant, de la despesa farmacèutica.
Què creu que pot aportar la majoria de gestors de les organitzacions?
Fidels al compromís de fer sostenibles les seves entitats i el model, i alhora, de complir amb un servei públic de qualitat, molts gestors creuen que l’autonomia de gestió basada en la confiança en la seva professionalitat i la dels seus equips esdevé essencial. Hi trobem moltes ganes de demostrar la capacitat dels òrgans de govern i dels seus equips directius.
Confien en les seves capacitats per innovar internament les seves organitzacions i per recuperar la confiança dels professionals i dels pacients.
Es precís, però, que els agents socials siguin responsables i capaços de sacrificar a curt termini una part del poder adquisitiu dels professionals en un context en el que poden créixer les llistes d’espera. No estan en perill els llocs de treball.
Són temps difícils en els que trobarem solucions d’ampli espectre els gestors confien en ells mateixos i en les seves organitzacions, en la cooperació i en les solucions locals, també en el compromís i en l’incentiu pactable amb el professional en relació als resultats i la productivitat, més enllà dels acords convenials. Volen continuar avançant per compartir i no per competir, i els avalen totes i cadascuna de les experiències que en tot Catalunya són avui evidents pel que fa a compartir professionals, serveis, compres, etc. Poden generar propostes de racionalització, especialment de l’atenció continuada en molts indrets, sense entrar en col·lisió amb la funció planificadora de l’autoritat sanitària. Pensen també que, en el marc del model vigent, la diversitat d’instruments de gestió és un valor en què cal invertir dins d’un sistema públic, mentre que la uniformitat devalua el model. Es troben oblidats fora del triangle relacional administració-ciutadans-professionals. Molts d’ells fan “mea-culpa” de molts errors comesos per poca proactivitat al posar en valor les coses fetes, en resposta a les iniciatives pròpies i a les fomentades des del Departament i del CatSalut. Tenen il·lusió i volen ser responsables i reconeguts.
Ens consta, per part del Departament i del CatSalut, la consideració que se’ls té. Ens consta també la preocupació i l’interès del CatSalut per trobar el necessari espai que reactivi el valor i el reconeixement dels gestors, perquè en el fons l’anomena’t “Model Sanitari Català” és un model de gestió.
dijous, 20 de novembre del 2008
RISCOS I CONFUSIONS DEL DEBAT SANITARI
La base de la sostenibilitat del nostre sistema sanitari radica en l’equilibri entre la població, les prestacions i el cost que el finançament a través dels impostos generals o finalistes i altres ingressos puguin suportar. És molt preocupant l’opinió incipient sobre la repercussió en la variable població de la immigració estrangera.
Una altra realitat, amb la que ningú s’ha de deixar temptar per la innocència, perquè tots en som responsables, és l’ampli desconeixement a nivell de la ciutadania del que és el nostre Sistema Nacional de Salut. ¿Com és possible que encara avui es pensi que el Sistema Nacional de Salut continua sent la Seguretat Social? Aquesta confusió porta també a un desconeixement sobre quins valors sustenten l’un i l’altre sistema i permeten les caduques concepcions dels termes públic i privat, lligant indissolublement una única concepció de lo públic a la pertinença a la “Seguretat Social”.
Molts cops resulta fàcil pensar, per tant, que en realitat tenim un sistema de Seguretat Social universalitzat. Sobretot si ens fixem en moltes de les normes imperants sobre drets i deures dels ciutadans, les exigències d’aquests i les rigideses i tutela de molts instruments i procediments amb què gestionem els centres sanitaris.
¿A qui pot afavorir mantenir aquesta confusió?
Una altra realitat, amb la que ningú s’ha de deixar temptar per la innocència, perquè tots en som responsables, és l’ampli desconeixement a nivell de la ciutadania del que és el nostre Sistema Nacional de Salut. ¿Com és possible que encara avui es pensi que el Sistema Nacional de Salut continua sent la Seguretat Social? Aquesta confusió porta també a un desconeixement sobre quins valors sustenten l’un i l’altre sistema i permeten les caduques concepcions dels termes públic i privat, lligant indissolublement una única concepció de lo públic a la pertinença a la “Seguretat Social”.
Molts cops resulta fàcil pensar, per tant, que en realitat tenim un sistema de Seguretat Social universalitzat. Sobretot si ens fixem en moltes de les normes imperants sobre drets i deures dels ciutadans, les exigències d’aquests i les rigideses i tutela de molts instruments i procediments amb què gestionem els centres sanitaris.
¿A qui pot afavorir mantenir aquesta confusió?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)