Amb independència del context econòmic general de recessió i de la situació carencial del mercat de professionals sanitaris, la negociació del proper Conveni de la Xarxa Sanitària d’Utilització Pública esdevé preocupant amb la possible absència de representants de Metges de Catalunya per raons de representativitat.
Aquesta situació ens ha induït al llarg dels darrers dies a varies reflexions:
• L’actual marc legal de representativitat per la negociació col•lectiva no s’ajusta a la realitat qualitativa del personal sanitari i té com a conseqüència una representació proporcional al nombre de treballadors adscrits a cada col•legi electoral. Aquesta realitat no sembla modificable.
• El sindicalisme de classe no obté els resultats en els col•legis electorals corresponents als professionals mèdics que li permetin sostenir que també representa suficientment als metges.
• El sindicalisme corporatiu troba en aquesta realitat l’argument reivindicatiu d’un conveni propi o “franja”, no sostenible jurídicament per un acord sectorial.
• L’evolució dels Convenis Col•lectius ha portat a aquests acords de mínims a instruments reguladors de màxims, concretant i generalitzant en ells gran part de les polítiques de recursos humans de cada organització. Les organitzacions empresarials han cedit posicions a canvi de garantir el finançament del cost en la seva aplicació per part del comprador de serveis. La negociació col•lectiva ha perdut un element clau que és el repartiment de l’excedent consolidat amb els treballadors i/o la repercussió en cost quan aquest és insuficient.
• Com molt bé es va puntualitzar en la última Junta Directiva, el sindicalisme de classe neix de la Revolució Industrial, mentre que el sindicalisme corporatiu és una sortida del gremialisme anterior, que no va trobar la resposta adequada mitjançant els col•legis professionals en aspectes lligats a l’exercici per compte d’altres. Realitats de difícil convivència, però no per ser antagòniques.
• El conveni col•lectiu li demanem des dels sindicats corporatius i des de les organitzacions empresarials coses que no pot resoldre, donat que els primers responen a concepció gremialista, és a dir, professió.
• Existeixen diferències entre els temes laborals i els professionals? Caldria fer distinció, i esperar del conveni col•lectiu únicament allò que pugui donar resposta.
• El Consell de la Professió Mèdica pretenia que tot allò que feia referència als aspectes professionals fos l’espai en el què trobar la solució als temes professionals, no als laborals, amb la presència representativa de tots els metges provinents del sindicalisme, la gestió, la professió, l’acadèmia i l’Administració. Hores d’ara, no hem aconseguit avançar suficientment a causa del segrest al que la seva sindicalització l’ha sotmès, al servei de l’interés del “status quo” que genera la reivindicació del conveni propi o “franja”, utilitzant en algun cas l’amenaça d’alterar la pau social. Aquest darrer fet genera una resposta altament sensible de l’Administració com a responsable polític d’un servei públic a garantir.
• Qüestions laborals pròpies de l’Institut Català de la Salut han presidit des de la iniciativa sindical corporativa, els debats en el sí del Consell de la Professió contribuint a generar més confusió.
• L’experiència ens demostra que la utilització del Consell de la Professió com a taula negociadora substitutiva del conveni aporta els mateixos resultats que fan de la negociació col•lectiva un instrument poc vàlid per allò que no són els aspectes laborals, perquè un conveni col•lectiu és el contracte laboral comú a tots els treballadors del sector, i no pot substituir el pacte professional.
• Es produeix una desvirtuació de la representació mèdica decantant el real protagonisme a la representativitat sindical corporativa, que és una de les legítimes visions de la professió.
• Prima el debat sobre els instruments per acordar, en lloc de contingut de materials concrets, perquè dels instruments o taules se’n deriven els “status quo” de representativitats.
• Tenim dos instruments, el consell i la taula del conveni. Hem de ser conscients també que són per tocar partitures diferents.
• El tercer instrument, poc visible però existent i en molts casos actiu, és l’espai de cada entitat, que és transcendència en la modificació dels “status quo” de representativitats de consells o taules de conveni sectorials actuals.
• Existeix un espai en les organitzacions prestadores de serveis sanitaris i les seves singulars realitats per resoldre els temes professionals, tal com en aquestes es manifesten? Ha arribat segurament el moment de donar valor allò que podem fer a cada organització i en el context de la seva realitat, fent palès l’atribut de l’autonomia de gestió.
Properament reflexionarem sobre l’infermeria.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Personalment penso que hi ha molta hipocresia en aquest tema. El comportament dels metges en el seu àmbit de treball em fa pensar molt més de que la seva voluntat és ser "funcionaris" (no responsabilitzar-se del seu àmbit professional dins de les organitzacions, amb manca de compromís amb el sistema) més que professionals, deixant de banda que tendeixen a posar per davant els interessos propis als del sistema sanitari entès com el que interessa al ciutadà. També és cert que el sistema no té prou instruments útils per a reconèixer els comportaments que li interessa potenciar i encara tenim sistemes de reconeixement basats massa en termes acadèmics que no pas assistencials, i no tenim sistemes per incorporar en l'avaluació dels resultats les competències reals dels professionals. Esteu segurs que els metges tenen interès en que se'ls valori qualitativament i i se'ls incentivi o penalitzi en funció d'aquest nivell de qualitat? Això no és el que defensen els representants sindicals mèdics que es barallen per les quantitats i no per les qualitats... i en tant que tots no som iguals, no podem ser tactats de la mateixa manera... sinó perdem els incentius per a millorar
Totalment d'acord amb l´hipocresia sobre el tema. Per una banda el valor del mèrit es troba en regresió en la majoria dels àmbits de la societat i avança molt més l'igualitarisme en els drets i no la igualtat d'oportunitats.És ben cert que disposem de mecanismes i d'instruments insuficients per avaluar els resultats de la feina dels nostres metges, però de ben segur que amb voluntat és possible gaudir-ne i despertar amb incentius-incentivadors a una massa important de professionals no majoritària, però si qualitativament significativa. Amb independència dels instuments d'objectivació en la majoria de casos els podem identificar amb poc marge d'error. La sol·lució no la trobarem en el conjunt del sistema. Aquest serà el lloc on consolidar el que es faci per aquests millors professionals en el si de cada institució. El sistema fins ara ha practicat el principi de la injusticia de tractar igual el que no és igual.Tots ens hi hem trobat més còmodes en nom de la pau social mal entesa, cercant fòrmules universals per al conjunt del sector. Caldría segurament valorar que es fa en relació a la progressió
en d'altres sectors empresarials de coneixement per veure que és possible i que discriminar és just.
Decididament, el paradigma de no tractar igual el que és diferent està en la base de la justícia en el reconeixement de les capacitats i actes de les persones, Sembla mentida que costi tant acceptar això, asseguts en el bonisme i aquesta falsa protecció dels dèbils. Caram, en el cas dels professionals no ho hauríem de permetre. És més, caldria que els "carnets" professionals (de tots, metges, advocats, economistes, ...) tinguéssin data de caducitat i calgués renovar el permís, d'acord amb la garantia de que els notres professionals en saben tant o més que quan van començar!
Tema d'altíssim calat el que planteja en Boi.
Crec que existeix la disjuntiva entre "professionalisme" i "laboralització". Entre allò que és gremial i allò sindical.
A la Junta que fa esment en Boi, a la vaig assistir-hi, vaig quedar perplex de la manca de verbalització del projecte del SMC. L'unica cosa que em va quedar clara, ja que així ho van manifestar, és que volen treballar 1600 hores any.
Evidentment, metges, (diguem-ne facultatius per incloure altres llicenciats de l'àmbit sanitari) i infermeres i o diplomats, són actors fonamentals a l'àmbit sanitari i hauria d'ésser responsabilitat de gestió tenir-ho en compte.
No pot ser que tractem a tothom que comforma la comunitat sanitària d'una manera uniforme i això és el que tendeix qualsevol conveni col·lectiu.
És normal parlar de carrera professional i direcció per objectius per a tots els grups professionals? Fent-ho no ho hem desvirtuat i els "professionals" (metges i infermeria) s'han considerat menyspreuats?
Per què el Consell de la Professió Mèdica no ha avançat? Estic d'acord amb el que apunta en Boi. Una temàtica "gremial" s'ha "sindicalitzat" i evidentment això grinyola i molt.
Finalment una petita reflexió; quan un col·lectiu adopta una postura sindicalista, amb la conseqüent adquisició d'una sèrie de drets, perd, de mica en mica el seu sentit gremial. Passa de ser un "professional", amb el sentit més ampli del concepte, a ser un "laboral", amb el sentit més acotat del mateix.
Una cosa que en relació als metges cal valorar és si els punts de reivindicació no laborals els tenim resolts a la majoria de les entitats. Hem de pensar que sí i crec que ho podrem demostrar properament des de l'evidència.
De tant afirmar contínuament que tots els metges estan "cremats" hem arribat a un diagnòstic sindròmic universal sobre tot el col•lectiu i totes les institucions, tant si són els grans empleadors com l’ICS o els altres proveïdors de la xarxa.
Qualsevol aproximació als aspectes etiològics i una anàlisis taxonòmica que ens permeti adequar les solucions troba novament respostes des del món sindical mèdic que porten de nou a diagnòstics síndromics universals i a tractaments sintomatològics.
Un cercle difícil de trencar. Trist.
Publica un comentari a l'entrada